En els moments com el present quan les il•lusions i esperances més pròximes, més immediates se’ns ensorren, és quan més cal no deixar-se dominar pel desencant i assumir que res no ha acabat, sinó que tot comença: les derrotes són també font de noves oportunitats i, sobretot, d’ensenyaments valuosos. Doncs anem per feina.
Abans de repassar els que serien els errors que ens han portat on estem és més positiu aturar-se a reconèixer la situació en que ens ha deixat la onada electoral pepera. Què hi ha de positiu en la derrota?
La sortida d’EU de l’ajuntament de València té un aspecte clarament positiu. L’agrupament local d’EU s’havia distingit per ser el capdavanter de la política anti-Compromís. De fet havia imposat al Compromís un posicionament incomprensible per a l’electorat: una opció que es presentava a les Corts com ‘opció de canvi’, i fins i tot ‘de govern’, no tenia res a dir al cap i casal. Igual que abans li encolomaven tots els mals a l’Entesa i no volien reconèixer que els dos regidors d’EU els tenien mercès a l’Entesa, ara voldran que siga el Compromís el responsable dels seus mals. Però els fets canten. La davallada d’IU és general i no sembla tenir res a veure amb els pactes electorals, simplement han elaborat una imatge electoral i política que no desperta l’interès dels seus electors.
El Bloc ha resistit millor que EU, en general. I ara té dos diputats. No és la primera vegada i cal esperar que ara s’aprofite millor la presència de nacionalistes a les Corts. Com que el PP haurà de gestionar el desunflament de la bombolla immobiliària, cal esperar que no els mancaran ocasions favorables.
Realment no hi ha molts més aspectes positius per sí mateixa. El més interessant de tot és que la derrota ens esperona a replantejar-nos-ho tot:
1.- Per a aquells que ansien descarregar totes les culpes sobre el Compromís cal recordar-los l’amargor de totes les derrotes anteriors i la davallada general d’IU. Que IU-EUPV era una força en declivi ho sabíem tots però ¿quina altra manera n’hi havia de sumar vots per a estar presents a les Corts?
2.- No ens hem estavellat només contra les nostres febleses. Hem estat enfonsats per una ona socio-econòmica que és una singularitat històrica. Estem assistint a la mutació de la classe dels propietaris mitjans i menuts de la terra en una classe de nous financers i rendistes. I aquells que encara no han donat el pas, estan delerosos per fer-ho. Milers de fanecades que havien pertangut a una família des de molt de temps (el repartiment, la desamortització, etc.) han estat canviades per diners, per símbols financers. Això potser significarà un suïcidi social i cultural per a eixa gent però ¿quan la mesocràcia agrària ha tingut alguna actitud intel•ligent? Eixa realitat i eixa perspectiva de financiarització vital ha donat al PP milers d’activistes espontanis que han estès un argumentari elemental però amb un efecte ‘piconadora’ indubtable.
3.- El que està molt clar és que ni el Compromís ni cap altra alquímia electoral, pot suplir ni corregir les insuficiències programàtiques i els errors de posicionament. I aquestos sobreviuran en tant el nostre nord i guia per a fer política siguen els criteris de ‘correcció política’ cuinats en l’àmbit de la social-democràcia i del partit demòcrata americà. Cal posicionar-se de forma clara i sense embuts sobre:
a) La immigració. Cal fugir de la imatge de que l’esquerra i/o els nacionalistes estan a favor de que ‘vinguen tots’. Cal declarar que és inacceptable que, en aquest terreny, l’Estat done per bones les ’situacions de fet’, és a dir, que el fet de creuar la frontera il•legalment no ha de generar drets especials. Cal pronunciar-se per la contingentació dels immigrants segons el criteri que siga però en base a l’estabilitat del mercat de treball interior de la UE i de la suficiència de les prestacions socials. Cal rebutjar airadament els vols nocturns i gratuïts per portar immigrants des de Canàries i amollar-los als carrers per a que ‘es busquen la vida’. Cal criticar als sindicats per no treballar més com a inspectors de treball voluntaris, per no actuar de forma més visible pel compliment total i universal dels convenis i les normes laborals. Cal fer campanyes de solidaritat activa amb els moviments socials, amb les vagues, amb les insurreccions que es donen als països d’origen dels immigrants, per contraposar-les a les actituds políticament correctes de caritat santurrona o a la política de deslocalitzacions sota pretext de que cal ‘invertir allà per a que no ens vinguen ací’. Cal criticar la incapacitat de la UE per garantir unes fronteres controlables. Cal exigir una Carta Social Europea que impedeixca el dumping social intraeuropeu i garantitze el nivell de Benestar i de seguretat jurídica corresponent als països del nord d’Europa. El desactivament del dret laboral només interessa a la plutocràcia financera instal•lada en la mundialització, només la patronal se n’alegra de l’arribada dels allaus d’immigrants.
b) L’habitatge. Parlar només de ‘viviendas protegidas’ és una bajanada i tothom ho percep com una bajanada. Això molesta als qui sempre molesten les polítiques socials i no satisfà a qui està esperant solucions peremptòries. Tots parlen de milers d’habitatges protegits ‘futurs’ quan el problema és els milers d’habitatges ja bastits i que romanen fora del mercat dels habitatges. Cal afirmar l’obligació dels poders públics d’intervenir el mercat immobiliari tot el que faça falta per a garantir l’accés de tots a una vivenda digna. Cal que assegurem que un govern nostre imposarà un rude impost sobre els immobles desocupats. Cal que ens pronunciem per que els ajuntaments actuen com a promotors immobiliaris a la mínima que el mercat local done la sensació que les parelles de joves fills de la localitat tenen dificultats per a aconseguir un habitatge. Parlar de nous plans urbanístics equival a parar la mà, en les circumstàncies actuals si més no. Hauríem d’advertir al PSOE que no participarem en cap govern que no comence per abolir la llei dels PAI.
c) Programa industrial. Cal oferir algun projecte creïble per a enfrontar-se a l’atracció malsana dels PAI. La globalització/mundialització significa augment de la dependència econòmica sense límit ni criteri. No és la racionalitat tècnica la que imposa la ‘producció distribuïda’ sinó les maniobres especulatives que persegueixen fer competir directament els treballadors que viuen en situacions socials diferents. Els nostres governs s’han de comprometre en programes que redueixquen la dependència: la triple autonomia, hídrica, energètica i alimentària, és un objectiu desitjable per a qualsevol persona amb un mínim sentit de la prudència, i conté tot un programa de desenvolupament industrial, a més de polític, que els nacionalistes hauríem de tenir al menys embastat.
Per altra banda, com a nacionalistes no podem acceptar que totes les formes d’empresa ens semblen igualment bones o dolentes. Hi ha una forma d’empresa que no és deslocalitzable, que té arrels, que té identitat. No podem parlar de les cooperatives de treball associat com qualsevol altre partit. Cal que digam clarament clarament que l’economia social és la nostra opció preferent i que destinarem recursos públics per a la seua promoció implicant el sector públic en el sector cooperatiu tant com siga menester.
d) Programa fiscal. Tots parlen del ‘gasto’ que van a fer. Però ningú no explica d’on trauran els diners. Nosaltres, sense oblidar les despeses, hem de centrar el discurs en els ingressos:
- l’usuari turístic ha de contribuir al manteniment del paisatge amb una taxa turística. A canvi li garantirem aire net, aigua neta, terra neta i gent neta. Aconseguir eixe nivell de neteja implica un moviment industrial autònom de gran envergadura, que requerirà anys d’execució i un munt de diners que traurem de la taxa ecològica.
- augmentarem els impostos als rics per poder donar millors servicis a tots. Els altres menteixen ja que ningú no pot fer miracles. Nosaltres hauríem de fer un eix de propaganda central d’eixa mena d’augment dels impostos.
- els ingressos fiscals també han de deixar prou per a dotar en cada exercici, amb un mínim d’un 2%, uns Instituts de Foment Econòmic que crearem a tots els nivells institucionals on tingam poder i que han de garantir la presència d’un nivell d’inversió productiva de caràcter estratègic, és a dir amb sentit nacional i social, constant i suficient.
4.- Tots aquells que practiquen arts marcials ho saben: la millor oportunitat dels febles rau en aprofitar la força del contrincant en benefici propi. Si els mitjans més carques poden passar d’identificar-nos com a enemics perillosos, si poden evitar insultar-nos, si poden ignorar-nos, és que alguna cosa no estem fent bé. Perquè l’única oportunitat que tenim de que els nostres ens identifiquen a nivell massiu com una eina política fiable, és que els nostres enemics es vegen obligats a vilipendiar-nos, a expressar públicament l’odi cerval que els inspirem. Només així la nostra gent estarà segura de que fem camí, i arribarem a masses de gent a la que no podem arribar de cap altra manera, degut als innombrables obstacles socials, culturals i psicològics que ens separen, i aprendran a confiar en nosaltres, fins i tot a estimar-nos i potser també a votar-nos.
Paco Santacatalina.
28/5/2007
No hay comentarios:
Publicar un comentario